Mentidas de bajo presupuesto

Hace ya un tiempo que me abruma la absurdidad fanática que se ha adueñado de nuestra sociedad. Lo más triste es observar como gente que aprecias de verdad cae en ésta decadente espiral de idiotez.

Para poner un ejemplo, recupero un par de mails que me decepcionaron sobremanera y que muestran hasta que punto nos dejamos manipular y anulamos nuestra capacidad de raciocinio ante una causa que creemos justa o que, en cualquier caso, nos ayuda a mantener nuestra consciencia tranquila.

La Iniciativa

Me acerqué a la ventanilla cuando llegó mi turno. Estaba algo apartada, en una esquina cercana a la cámara. Tomé asiento y saludé a la secretaria que me atendía, una mujer de mediana edad con aires de funcionario que no paraba de escribir a toda velocidad, tramitando quizás el último pedido.

-Bienvenido a la Oficina de Iniciativas. -me recibió en tono frío sin apartar la vista del monitor ni los dedos del teclado- En que puedo ayudarle?

Fins les estrelles

L’Andreu es sentia petit. El volant era enorme. No el podria girar de cap manera. De totes formes hi posà les mans a sobre i, com per art de màgia, es va encongir a poc a poc fins adaptar-se a la seva mida. Els pedals, solidaris amb el seu company, s’allargaren fins que va notar la seva còmoda pressió sota els peus. Un cinturo vermell molt ample va sortir de darrera al seient i el va embolcallar ben fort. L’autobús amb prou feines va fer soroll al engegar-se i començà la marxa suaument, amb un vaivé més propi d’un vaixell que d’un vehicle de quatre rodes.

El temps

Crec que s”ha dit de tot sobre el temps. Els científics diuen que el temps no es absolut sinó relatiu. Els poetes que si és un gegant que ens empenya cap a l’abisme, convertint el dia a dia en una carrera contrarellotge. Els visionaris que si és la causa de tots els mals del Món i, a la vegada, allò que el fa moure. El temps està a tot arreu, i miris on miris trobaràs un rellotge, per recordar-te qui mana sobre el teu temps.

Però hi ha quelcom molt important sobre el temps, algo que ningú pot negar, i és que amb el temps no s’hi juga. Sabem que aquell que menysprea els horaris, tard o d’hora rebrà les conseqüències d’una societat ordenada. Quants comentaris s’han sentit a la oficina sobre el company que fa tard? Quantes promeses d’amor s’han callat per no ser puntual a la primera cita? Quantes classes a primera hora s’han perdut? Quants trens de vital importància han deixat enrere a algú?

Estem farts de veure superproduccions cinematogràfiques parlant sobre els cataclismes dels viatges en el temps, i com els herois han de moure cel i terra per reparar les aberracions dels qui juguen amb el temps i així salvar el Món. I qui està més qualificat que els guionistes de Hollywood per decidir el què està i bé i què malament?

No senyor. Amb el temps no s’hi juga.

Tot això em passa pel cap mentre miro atemorit el compte erera pel següent metro. Baixa un segon, un altre, un altre i …. de cop, insolent vers les lleis més severes de la física, torna a saltar vint-i-quatre segons enrere, posant en perill un cop més la seguretat de l’univers i del continu espaitemps.

Toman forma sus últimas palabras

Vimos su figura encorvada sobre la arena. Con un palo de media vara garabateaba curiosas figuras sobre las dunas de la playa y así nos recibió, refunfuñando, más para sí que a nuestra causa. Ignoró nuestra primera demanda. Y abstraído como estaba solo fue posible llamar su atención pisoteando esos bocetos que pintaba.

-“¿Que garabatos son éstos que hacéis?”- le inquirimos

-“¿Que qué hago, preguntáis?” -el viejo se levantó, algo alterado ante nuestro estropicio.- “¿Y bien, que creen hacer ustedes al maltratar éstas figuras?”

En los mejores cines

Muerte al enemigo número uno del Mundo civilizado. Muerte al pensamiento intelectual! Muerte al pensamiento libre!

Bienvenido al nuevo orden, la era de los fanatismos. La era donde naceremos, viviremos, mataremos y moriremos con la sonrisa de la demencia en honor a la injusticia y la desigualdad social.

 

Bienvenido al futuro…

L’Artista del Tot

S’encengué un cigarret tot convençuda d’haver enllestit la feina. S’acomodà més a la butaca i mentre gustejava la primera calada donà un darrer cop d’ull a l’escriptori, tan sols per poder contemplar un cop més la bellesa subtil de l’autèntic ordre, caos, entropia o com volgués anomenar-se. Sí, era una feina ben feta. Tan sofisticada, completa i minuciosa que es feia digne del més purista barroc. No importava gaire que aquell ordre tingués sentit, fos injust, atzarós, o inclús cruel. L’Àlgebra mai es preocupava de les connotacions morals que pogués tenir la seva obra.

Que hi faig aquí?

A hores d’ara encara espero que algun m’expliqui com és que sempre em decideixo a fer les freakades més grans els dies que estic més enfeinat. ¿Serà una forma d’evadir-me potser? No. Possiblement sigui per que soc un freaky i punt.

Sant Albert és dintre de quatre dies, l’examen de pollo dintre de dos i m’agradaria poder deixar avui preparat l’informe de laboratori d’òptica per que el Xavi pugui passar-lo ja a latex i poder dormir demà a la nit. Peró heuem aquí, perdut i fascinat per l’incommensurable món de les publicacions virtuals, com una versió peluda i maldestre d’Alícia que encara està buscant un Morpheo que li digui “toma la pastilla roja y te enseñaré hasta donde llega la madriguera de conejos”.

Sincerament, era una cosa que feia temps que em rondava pel cap.

-Perquè no tinc un fotolog com tothom?

Per que soc molt guai i m’agrada fer-me l’interessant, la qual cosa reflexa una crisi de personalitat i un sentiment d’autoestima baixa que procuro ocultar davant la gent que m’envolta o un col·lectiu de desconeguts. Així que amb això camuflo el fet de que només m’uneixo tard a un fenomen de masses que em repugna però del que vull formar-hi part. Et recomano que et quedis amb això. Si vols seguir llegint tu mateix.