L’Artista del Tot

S’encengué un cigarret tot convençuda d’haver enllestit la feina. S’acomodà més a la butaca i mentre gustejava la primera calada donà un darrer cop d’ull a l’escriptori, tan sols per poder contemplar un cop més la bellesa subtil de l’autèntic ordre, caos, entropia o com volgués anomenar-se. Sí, era una feina ben feta. Tan sofisticada, completa i minuciosa que es feia digne del més purista barroc. No importava gaire que aquell ordre tingués sentit, fos injust, atzarós, o inclús cruel. L’Àlgebra mai es preocupava de les connotacions morals que pogués tenir la seva obra. No tenia perquè fer-ho, quin sentit tindria?. Estava sola, clausurada dins del seu despatx etern, una gàbia lúgubre carregada de trastos vells i deixalles que haguessin fet nosa en el cas de que algú s’hi preocupés. Però aquest algú no hi era, ni havia de ser-hi mai. L’Àlgebra no esperava mai visites, ningú que l’ajudes o tan sols entengués la seva feina. Ningú l’animaria mai, ningú protestaria, exigiria o acreditaria el que estava fent… Agafà el paquet de tabac: “Fumar mata”. Es posà a riure. Quin significat té aquest missatge per algú que existeix més enllà del temps?, algú que no coneix la compassió, el respecte, la tristesa ni la pèrdua?. Sí…. estava ben sola. Tornà a fer una calada, i mentre gustejava altre cop l’amargor del fum una ombra, un lleuger canvi en la intensitat de la llum la feu sobresaltar de tal manera que el cigarro li caigué als peus.

– Qui ets? D’on has sortit?

– No em veus? Soc la teva imatge.

L’Àlgebra alçà la vista de cop per trobar-se de cara a un mirall vell i corcat que, hagués jurat, abans no es trobava allí. Però el reflex que hi veia no era del tot ella. Eren semblants com dues gotes d’aigua, però hi havia quelcom que no acabava d’encaixar. Era com el reflex d’un costat seu que desconeixia. Un costat més bell, més simple, més atractiu i, a l’hora, més cruel, intransigent i despietat.

– Perquè no t’havia vist abans? És que no hi erets? D’on has sortit?

– Ser-hi hi he estat sempre però, al igual que tu, tot just ara té sentit a la meva existència.

Sense acabar d’entendre-ho, l’Àlgebra es fixà en l’origen d’aquell misteriós mirall. Sorgia en un remolí d’ombres de la seva darrera obra, com una il·lusió creada per ella mateixa però tan real i tangible com la resta de trastos que el rodejaven. Per primer cop des de que havia començat a treballar-hi s’endinsà de ple, navegant en l’espai i el temps amb tots els sentits dins de la seva creació. Començà a revisar cada detall, pas per pas, confiant en que la seva infallible lògica, trobaria respostes, algun matís irrisori que canvies per complet el contingut de l’univers.

Així doncs sentí un cop més l’eterna harmonia del cosmos: El sobtat naixement del temps i l’espai a través de les vibracions multidimensionals del gran tapís; El punt d’ inflexió que creava energia que es propagava i s’expandia en el vaivé de les ones; Com aquesta energia es desconfinava adoptant totes les formes de radiació, partícules i moviment i es repartia en la perfecte estructura fractal que l’ordenava.

Seguint l’ordre del temps, l’Àlgebra contemplà la contracció de l’energia en grans xarxes de gas i la creació de les protogalaxies. S’enlluernà amb la llum de les primeres estrelles que irradiaven violentament tota l’energia de la matèria primigènia i que esclataven en un apoteòsic mosaic de llum i matèria nova que es dispersava en grans nebuloses.

S’emocionà quan les col·lisions d’aquests núvols informes de gas i partícules convergien en jocs de llum i ombres formant així els membres esvelts i perfectes de les espirals galàctiques i com aquestes giravoltaven deixant un rastre de noves estelles al seu pas.

S’apropà vertiginosament per estudiar els cicles i processos químics que tenien lloc dins d’aquests nous astres lluents; Com es consumia la matèria per cuinar-ne de nova en el seu interior i com era alliberada en el seu esclat final… Com les estrelles més grans expiraven per poder escampar les seves restes en forma d’elements pesants i molècules…, com les seves darreres convulsions agòniques mutaven la forma d’aquells nous compostos…, com apareixia una estructura material capaç de duplicar-se a sí mateixa, reproduir-se, ésser quan no hauria de ésser i allà on no hauria… tenir voluntat… l’Àlgebra no havia previst aquesta conseqüència tan miserable i a l’hora tan transcendental que apareixia de tant en tant per qualsevol racó el gran tapis cosmològic. Però el més increïble estava encara per revelar-se: Part d’aquesta matèria era capaç de reconèixer, posar nom i comprendre a poc a poc tot el que l’Àlgebra havia creat… S’hi va apropar més i, mentre mirava, tingué la sensació que la seva obra li tornava la mirada, que tenia ulls que l’observaven i boques que preguntaven esperant resposta, algunes més sabies que altres, però dirigint-se totes a allà on ella es trobava, més enllà dels límits de la seva obra. I tanmateix tot allò semblava il·lusori. Tan bon punt veia aquelles boques i aquells ulls, desapareixien altre cop sotmesos a l’entropia del cosmos per sorgir de nou en un altre indret, en un altre instant però igual d’efímers.

– Com és possible que em vegin?

– No et veuen tots. La majoria tan sols miren per casualitat, molts perceben les ombres de tota aquesta deixalla i la idolatren creient reconèixer en ella la seva egocèntrica grandesa en forma de Deus. Però n’hi ha d’altres que entenen el conjunt del que veuen. Son capaços de trobar les fronteres de la teva obra. ens veuen a nosaltres, alguns als dos, molts només a mi i, molt pocs, només a tu.

– Però, perquè als dos? Perquè no ens entenen com un de sol?

– Perquè per a ells som antagònics. A tu t’anomenen Àlgebra i a mi Destí. Soc tu mateixa però en una forma més comprensible per als ulls que miren. Soc qui els a ajuda a respondre les seves preguntes, sense coneixement però sense mentides. No soc ni més fals ni més cert que tu, però sí més fàcil. Incapaç d’entendre tota la grandesa de l’obra, però visc en ella, la conec i la puc mostrar als demés.

– Coneixement… Jo els hi dono coneixement, que reconeguin el que soc i coneixeran tot el que vulguin. Perquè et necessiten a tu també? Que els hi dius per que et creguin?

– Els hi dic que no hi ha res trivial en la nostra obra. Que tot té un sentit i que tot és tal i com és per que no pot ser d’altra manera. Els dic que les estrelles moren per que en neixin de noves i com elles tot ha de deixar d’existir algun dia per que tot pugui tornar a aparèixer. Però també els convido a veure un sentit transcendental en la seva existència, els faig veure que no poden ser independents de tot el que has fet però que, tot hi així, són lliures de gaudir-ne com vulguin.

– No. No totes poden ser lliures. N’hi ha varies que ho anelhen tot. Escodrinyen tot al seu voltant intentant ser jo mateixa. Volen saber-ho tot, fer-ho tot, estar a tot arreu, i saben en el fons que no poden. No poden traspassar les barreres d’espai i temps que tenen imposades, són massa efímers. Com pot ser que es sentin lliures? Quina incongruència he creat que ni jo mateixa puc entendre? Perquè segueixen creient en nosaltres tot i la intransigència que mostrem envers ells?

– No ho se. Però sé que el futur selecciona tan sols als que segueixen creient en les seves mentires. Necessiten la il·lusió de viure per prosseguir, i no sé d’on la treuen. Jo els condemno a la seva existència, mortal i dèbil, i tot i així m’idolatren en el seu etern optimisme.

– Necessiten l’engany de que tot es possible i en canvi, per a ells no ho és. Jo els nego totes les respostes que volen i tot i així creuen en mi.

En aquell moment es produí un esclat de llum que il·luminà la galàxia sencera. Quan s’apagà, la supernova s’havia emportat totes les boques i els ulls de les estrelles que l’envoltaven. Semblava la fi de tota aquella creació, però tan bon punt les estrelles s’extingien la seva matèria en formava de noves i les formes es tornaven a formar altre vegada al voltant dels astres.

L’àlgebra començà a fer-se una idea de la màgia que s’amagava darrera la seva creació.

– La seva existència és miserable. Només si pensen en conjunt poden trobar sentit, trobar-te, en la totalitat del cosmos i tenir motius per prosseguir.

– Però ells volen comprendre tota la creació.
-Però no poden. Son una ínfima part d’ella. Però sí que poden respondre’s totes les preguntes que es facin.

-Volen estar a tot arreu.
– No poden. Però poden estar allà on imaginin.

– Volen veure-ho tot.
– No poden. Però sí que poden veure tot el que demanin.

– Volen sentir-ho tot.
– No poden. Però poden sentir tot el que creguin possible sentir.

– Volen viure-ho tot.
– No poden. Però poden viure tot allò que anomenin vida.

– Poden gràcies al secret que els manté vius i els ha seleccionat…
– …els he donat una esperança que els permet sobreviure…

– …Somiar
– …Els somnis

Aquell dia l’Àlgebra deixà de fumar

 

Recupero aquest conte en el que encara crec
Publicat a Dox@ num. 14 el
27 de gener de 2006
by ~JB~

Anuncis

2 Responses to L’Artista del Tot

  1. theuc ha dit:

    Hola amigo,

    Veo que te ha gustado The Unavoidable Circunstance. Me alegro, pero has de saber que hace mucho tiempo que no escribo en ese blog, quizá por cansancio, quizá porque veía que el 80 % del material caía en saco roto. Sea como sea quiero que sepas que me siento agradecido por tus comentarios, como me siento agradecido por cualquier muestra de apoyo.

    Y que comparto al menos en lo expresado, tus ideas. Quizá en un futuro vuelva a escribir, quién sabe. En tal caso te agradecería que volvieras a expresar tu opinion al respecto.

    Un saludo desde Bilbao.

    PD: BCN es una ciudad que me gusta mucho. Demasiado ;)

  2. IsiDisi ha dit:

    OOOOh al final has penjat allo que fa deu mil anys que havies escrit!!!!

    petons(k)(L)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: