Fins les estrelles

L’Andreu es sentia petit. El volant era enorme. No el podria girar de cap manera. De totes formes hi posà les mans a sobre i, com per art de màgia, es va encongir a poc a poc fins adaptar-se a la seva mida. Els pedals, solidaris amb el seu company, s’allargaren fins que va notar la seva còmoda pressió sota els peus. Un cinturo vermell molt ample va sortir de darrera al seient i el va embolcallar ben fort. L’autobús amb prou feines va fer soroll al engegar-se i començà la marxa suaument, amb un vaivé més propi d’un vaixell que d’un vehicle de quatre rodes.

El carrer era ample però s’encongia a l’ombra dels gratacels que s’alçaven imponents a banda i banda. Alguns d’ells es perdien entre els núvols i s’unien amb ponts i passarel·les que ballaven lentament a mesura que l’autobús avançava entre ells. Aquesta Barcelona era la seva, la de l’Andreu, però s’hi sentia estrany. Havia crescut tan de pressa…

A la primera parada hi pujà una dona amb vestit llampant i pentinat cridaner. Estirava de la màniga un nen que a l’Andreu li era molt familiar. Els va saludar, tancà les portes i arrancà de nou. Amb gent a l’autobús es sentí més integrat en aquesta ciutat estranya. Com si haguessin trencat una barrera invisible que el separava dels seus habitants. La següent parada era al peu d’un edifici immens. Quan va obrir les portes va pujar un remat d’homes i dones de negocis, cadascú amb la seva corbata, maletí i una severa màscara d’intransigència a la cara. L’Andreu els hagués saludat també però li feien por. Va esperar a que validessin els títols i va seguir la marxa.

Una gran torre s’alçava al fons del carrer, però en comptes de tombar a un costat l’Andreu va posar-hi la directa i l’autobús fou engolit per una porta gegantina. Un túnel il·luminat amb florescents s’enfilava i es recargolava dins l’edifici i quan per fi l’autobús tornà sortir a la llum del dia es trobava molt amunt. Als costats només hi havia cel i a sota els carrers s’havien convertit en camins de formigues on els cotxes amb prou feines s’arribaven a distingir. Passà sobre ponts i a través de més túnels i cada cop la carretera s’enfilava més i més amunt fins que s’endinsà en un núvol espés. Quan va tornar a sortir l’Andreu es va trobar en una pista d’enlairament sobre un mar de núvols, i entre les punxes dels gratacels més alts l’autobús va emprendre el vol, amunt i amunt, creuant les línies aèries, sortint a l’espai exterior i entrant en la foscor i el silenci del buit.

La tercera parada estava en una estació orbital. Dos astronautes l’esperaven amb la tarja a la mà. Quan van pujar no es van treure ni el casc ni els guants, sinó que van seure vestits com anaven, com dos ninots de plàstic inflats. No s’hi capficà gaire. Quedava molt de trajecte i la següent parada era encara més lluny. Cap a la perla del cel, la lluna, que es convertí en un globus pintat que s’inflava a mesura que s’hi anava apropant. La parada estava al fons d’un crater que era travessat de punta a punta per un tram de carretera. L’autobús es posà suaument en un dels extrems i l’embranzida que portava el feu arribar fins al fons. Quan va parar i l’Andreu obrí les portes, però no hi va veure a ningú. Anava a tancar-les de nou quan un homenet verd que no faria més de dos pams d’alçada va aparèixer d’un salt entre el marc de la porta. Darrera seu n’hi van pujar tres més, tots ells fent divertides cabrioles quan saltaven a dins del vehicle.

L’Andreu prosseguí la ruta del bus, primer cap a Mart, després cap a un asteroide ple d’arestes, a un platet volador tan gran com una ciutat, i finalment a les llunes de Júpiter. A cada parada pujaven i baixaven tot tipus de gent i alienigens de diverses formes, colors i mides. Tots parlaven en llengües diferents i alguns usaven sons estrafolaris, però l’Andreu els entenia a tots i els saludava amb el seu idioma quan els obria les portes.

Ja portava l’autobús ple quan va donar la volta. Creia que era per tornar cap a casa, però no fou així. Encara quedava molt per veure, molta gent estranya esperant en algun lloc per pujar al seu autobús. I va posar rumb al buit, cap a les estrelles. Va prémer fort l’accelerador i es va deixar portar per l’exquisida vista dels astres obrint-li el pas, dibuixant el camí del seu autobús espacial.

Una mà li acaricià suaument l’orella, apartant-li els cabells de la cara.

– Andreu, desperta. Que ja hi som.

L’Andreu alçà el cap de la falda de sa mare amb els ulls encara endormiscats. La visita a l’exposició d’astronomia havia resultat esgotadora. Es va aixecar de cop del seient i anà corrents fins l’entrada de l’autobús. Es va quedar mirant la conductora.

– Hola, bufó. Que vols alguna cosa? – li preguntà ella.

A l’Andreu li va entrar aquella vergonya del nen a punt de traspassar les barreres socials. Però reuní prou forces per fer-li la pregunta.

– Has conduit mai fins les estrelles?

– Oi hi tant! -digué rient la dona- Cada nit quan tanco els ulls.

Anuncis

One Response to Fins les estrelles

  1. espaidual ha dit:

    l’altre que em van publicar. el pilota

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: